L’associació entre els infants i el riure és gairebé inevitable, tant perquè, efectivament, els nens riuen molt, com perquè els adults acostumem a riure de la seva ingenuïtat, de la seva inexperiència. Aquest segon aspecte es relaciona amb la creença que el món adult és bastant més seriós, complex i racional que l’infantil, el qual, per oposició, entenem com a informal, simple i mancat de lògica (i fa riure, per tant). Molts autors, com Jacqueline Rose, Jack Zipes i Perry Nodelman, han problematitzat el fet que la literatura infantil, escrita per adults -que coneixen i reconeixen- i consumida per nens i joves -que encara ni ho coneixen ni ho reconeixen tot- s’organitzi entorn d’aquesta dicotomia de base. L’oposició binària adult-infant es basa en la distància, cosa que és també una de les condicions bàsiques per a l’humor; ha d’haver-hi distància entre l’incident còmic o l’objecte de burla i qui riu. En la literatura infantil aquesta distància s’escurça perquè les experiències (vitals i lectores) permeten que el nen lector passi a situar-se com un adult lector o perquè es subverteixen els rols (infants que fan coses que només s’esperen dels adults o adults que es comporten com infants). Com a literatura que porta implícita la idea de transitorietat, la literatura infantil sembla, en principi, trivial i gairebé, per defecte, humorística. Així, l’humor és vist com una cosa acumulable: el que és còmic i risible per als adults també ho ha de ser per als infants, però no a l’inrevés.

En Humor in Contemporary Juvenile Literature ( L’humor en la literatura infantil contemporània ) Julie Cross revisa críticament tots aquests supòsits. El seu estudi es proposa soscavar els principis binaris presents en els textos humorístics infantils -i , és clar, en la seva interpretació- mitjançant la descripció i anàlisi de paradigmes tradicionals i emergents en obres anglosaxones contemporànies escrites per a lectors independents. El corpus és extens i inclou obres molt conegudes com la sèrie de Catastròfiques desgràcies de Lemony Snicket i la sèrie de Horrid Henry de Francesca Simon, els llibres de Hugh Loftin entorn del Doctor Dolittle, els llibres de Julie Blume i la sèrie dels Viatgers en el temps de Jon Scienzka , així com obres de poc abast internacional, però part important del patrimoni dels nens nord-americans. La bibliografia teòrica que maneja també és ben àmplia i variada.

En la introducció Cross distingeix tres grans blocs dins de les teories sobre l’humor. Un primer bloc que mira l’humor com a forma d’alleujament físic i psicològic, que pondera els beneficis del riure des de la seva capacitat de distensió i que s’aproxima a les funcions que exerceix en les relacions interpersonals. En aquest lloc situa els estudis de Morreall, Freud, Spencer i Berger. Un segon bloc –ben prominent en els estudis de literatura infantil- se centra en la relació entre humor i cognició, que estudia quins són els processos mentals que ens permeten saber quan alguna cosa no encaixa, reconèixer l’humor en el equívoc, il.lògic, inesperat, sorprenent o incorrecte ( fins i tot inapropiat dins de les convencions socials, com saber quan alguna cosa és grollera). En aquest bloc reuneix aproximacions d’una gran quantitat de filòsofs, psicòlegs i altres especialistes que van des de Kant i Schopenhauer, passant per Piaget, Hutcheson, Clark, Berger, Lewis i Morreall. I en el tercer bloc situa a les teories que exploren l’humor des la superioritat, des del seu costat més maliciós i hostil. Aquí recorre a estudis que s’interessen per dilucidar què és el que genera algunes formes d’humor com la burla, el cinisme i el ridícul.

Cross fa dialogar els tres blocs teòrics amb la crítica literària que divideix l’humor entre formes baixes i altes, simples i complexes. Situa entre les primeres les pallassades, farses, acudits, exageracions, escatologia i comèdia física. A la segones la paròdia, la ironia, la sàtira i la metaficció. Hi afegeix les veus de la crítica especialitzada en literatura infantil -Reynolds, Tucker, Stephens, Kuemmerling-Meibauer, etc.-, així com les d’autors que han estudiat els canvis de paradigmes al voltant del concepte d’infància, com ara Postman i Cunningham. La conversa entre teories i autors resulta fructífera, guia la descripció de les formes d’humor híbrides (que barregen formes baixes amb altes) i diferencia els gèneres en la literatura infantil.

Els capítols del llibre s’articulen a partir de l’encreuament de gèneres humorístics (alts, baixos, híbrids) amb els tres blocs teòrics (l’humor com a forma de distensió, com consciència del incongruent i com a reflex de les relacions d’inferioritat i superioritat) i d’acord a com siguin les obres de subversives i/o transgressores.

El primer capítol, “The Tradition of Humorous Transgression in Every-day Life Fiction” (La tradició de l’humor transgressor en les narracions quotidianes) engloba des de la proliferació d’obres escatològiques en la dècada dels noranta, fins a l’ús de la ironia per enfrontar tabús i qüestionar el que es dóna per sabut, com ara les maneres correctes de procedir en espais i situacions de cada dia. El capítol connecta amb les teories de l’humor com a via d’alleujament i distensió, i explora com aquesta funció més lligada al cos serveix per revelar la rigidesa de les convencions socials.

En el segon capítol, “Superiority Humor Within Fantasy: ‘ Ingenuous ‘ anthropomorphized Animals and ‘ Ingenious ‘ Child Detectius” ( La superioritat com a forma d’humor en la fantasia: animals antropomòrfics ingenus i detectius infantils enginyosos) oposa dos tipus de subgèneres: les històries d’animals i les detectivesques. Contraposa els seus dos tipus de protagonistes, animals antropomòrfics (personatges associats al que es dóna per fet és infantil, sobretot la ingenuïtat) i nens detectius com a personatges més llestos, seriosos i savis que els adults. El primer tipus de narracions planteja un humor en què el lector se sent superior perquè sap més que el personatge i és capaç de veure la seva matusseria i limitacions, mentre que el segon tipus representa la superioritat anhelada, la inversió de l’habitual esquema binari infant-adult, un espai on el protagonista és superior i fins condescendent amb els adults.

El tercer capítol, “New Wave Nonsense and the Tradition of Classic Nonsense” (La nova onada de l’absurd i la tradició del “nonsense”), mostra que la forta tradició del nonsense en la literatura infantil angloparlant -en què els jocs de paraules gestionen l’estrany i incongruent- s’ha anat diversificant, enfortint, amb la interferència del còmic-grotesc i altres formes altes d’humor que tradicionalment s’assumeixen com a propietat del món adult: l’absurd, l’humor negre i la imaginació surreal.

El quart capítol, ” Gendered Humor: Clever Girls and ‘ Clever ‘ Boys ” ( Humor de gèneres: noies llestes i nois més que llestos) revisa sèries de chic lit i altres, protagonitzades per infants i dirigides a infants, a partir dels jocs de paraules i frases iròniques que fan servir els personatges per tal valorar com l’ús de l’humor contribueix a la representació de gèneres i perpetua o trenca estereotips.

El cinquè i últim capítol, “Funny and Fearful: the Comic -Gothic and Incongruity” (Graciós i esgarrifós: la incongruència en les narracions gòtiques-còmiques) aprofundeix en obres complexes, paròdiques i metaficcionals en què les formes d’humor altes i baixes es barregen de manera que la paradoxa n’esdevé l’eix. Per a Cross aquestes formes reconcilien la tensió entre formes simples i complexes d’humor i ofereixen una plataforma intel.lectual nova i reptadora que convida i ajuda els infants a desenvolupar competències cognitives i lectores de què tradicionalment no se’ls creia capaços.

Segons l’autora, els paradigmes mixtos d’humor analitzats, demostren la capacitat dels nens per moure’s en un registre de formes humorístiques cada vegada més ampli, l’adquisició d’una maduresa més gran per entendre les formes complexes, així com una disposició més gran per part dels autors a favor d’atorgar aquest poder als infants. Per a Cross, els canvis de contingut i retòrica en les obres dirigides als lectors entre 9 i 12 anys reflecteixen la transformació que s’ha produït en les últimes dècades al voltant de les percepcions que el món adult té sobre la capacitat de comprensió dels infants. Per a ella això repercuteix, de retruc, en el fet que els infants puguin exercir altres rols socials, ja que proven habilitats, aptituds i destreses que els adults assumien que no tenien. L’argument políticosocial que proposa no està tan ben filat com fins aquí en l’anàlisi de les obres, però la hipòtesi no deixa de tenir sentit com a pregunta o plantejament dins del seu mateix qüestionament de les concepcions binàries entorn del humor i la literatura infantil. De fet, connecta amb la tan esmentada naturalesa subversiva i transgressora de la literatura infantil: ridiculització de les figures d’autoritat (especialment dels adults), més poder dels infants en posar-los a fer coses que usualment corresponen als adults, etc.) i l’aspecte formatiu i transformador que se li atribueix com a recorregut iniciàtic cap allò seriós a partir del que no ho és. Connecta també amb la idea que, reconèixer les incongruències, contradiccions, inconsistències i complicacions en la literatura, pot contribuir a fer-ho en la vida, en les pràctiques quotidianes. Finalment, subscriu que les competències que dóna l’humor en un context són útils i traslladables a d’altres i fa entendre que el riure és sempre un bon antídot per a les oposicions irreconciliables, especialment per a les suscitades entre la infància i la vida adulta.