“Lo que escribo es un alegato a favor del derecho a apropiarse de la literatura y el arte, en todas sus formas.” Amb aquesta frase Michèle Petit tancava el text va escriure per a Gretel fa uns temps, i aquest és el plantejament nuclear que trobem a la seva darrera obra Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural.

Navegar per les obres de l’autora és sempre emprendre viatges cap a la profunditat de termes com mediació, literatura, lectors, transmissió… En aquest cas, el viatge, que parteix d’una complicació d’assajos, és més panoràmic que els anteriors i té el valor afegir de comptar amb tot el que ja hem llegit sobre les seves investigacions. El text, en el seu conjunt, es posiciona des de la defensa a les humanitats, en general, i aborda, específicament, la necessitat d’allunyar el terme “utilitat” del terme “literatura”. Allunyar el que ella anomena una “obsessió de l’avaluació quantitativa” a favor d’una transmissió cultural que contribueixi a pensar diverses maneres d’habitar el món, que desperti el desig i la mirada sobre el que ens envolta. Aquesta aposta i totes les reflexions derivades que trobem en els diversos escrits, resulten especialment rellevants i d’actualitat en el nostre context i els nostres dies, en què estem tan immersos en discursos quantitatius i utilitaris derivats dels resultats de les avaluacions nacionals i internacionals sobre lectura.
Una de les virtuts de l’obra és la possibilitat de noves rutes de lectura. És un continu d’autors de diverses disciplines amb els quals Michèle Petit exemplifica, amplia, reforça i posa en diàleg les seves aportacions. Alhora, enllaça amb una delicadesa i pertinència rellevant experiències realitzades i/o documentades a partir de les quals el relat pren un to de vivència que reforça els seus posicionaments sobre la necessitat i la manera d’abordar la transmissió cultural. En aquest sentit, el llibre és una mostra de la capacitat que té l’autora d’escoltar i transformar en coneixement les pràctiques de lectura i escriptura que l’envolten.

Sense que hi hagi un capítol dedicat als mediadors i trobant-ne referències durant tota l’obra, en el segon dels capítols, ¿Para qué sirve leer?, apareix de manera bastant nuclear la seva figura. En parla des de l’amplitud d’aquesta (pares, bibliotecaris, mestres, talleristes… ) i emfatitza la seva importància i com de decisiu pot ser en la formació d’un lector els vincles que estableixi amb diferents mediadors, ja que “cada uno con su reflexión singular, su propia creatividad, hacen de la lectura un arte profundamente vivo” i permeten que l’objecte cultural representat en el llibre trobi qui li obri les portes per tal que arribi als lectors i aquests un dia entenguin que “de lo que se trata es de leerse a sí mismos y a este mundo.” De la mateixa manera que els hi atorga un paper central i destaca experiències transformadores d’alguns mediadors, és crítica amb aquesta figura quan apunta que molts d’ells han convertit l’activitat lectora en una obligació sota discursos instal·lats en la utilitat de llegir o en la imposició del desig de llegir. Així doncs, aposta per un mediador que faciliti trobades dels lectors amb la cultura mitjançant un registre afectiu i no només amb la paraula; també amb el moviment, el to, la gestualitat. Un mediador que alhora privilegiï la lectura en veu alta, ja que, com apunta l’autora, és una de les grans vies d’accés al desig de llegir.

De la mateixa manera que no hi ha un apartat per a la lectura en el context escolar, al capítol Educación artística y cultural trobem amb més intensitat que a d’altres la presencia de l’escola i la reflexió de l’autora sobre com encara la majoria de plantejaments escolars en relació a la lectura responen a una concepció formalista i s’allunyen de la literatura com a un art que “ayuda a vivir y a dar sentido a nuestras vidas, habla de la experiencia humana, amplía nuestro universos, abriendo al infinito la posibilidad de interactuar con otros, de pensar y de sentir tomando su punto de vista.” En aquest sentit, és colpidor veure com la majoria d’experiències transformadores i estimulants en relació a la lectura amb infants i joves que el llibre recull tenen a veure amb espais i propostes fora de l’entorn escolar. Aspecte que, sens dubte, obre vies de col·laboració i obliga a repensar el que està passant a les aules en relació amb l’educació literària.

D’una manera transversal i a partir dels resultats d’enquestes relacionades amb els hàbits lectors, trobem diverses referències generals a les pràctiques digitals de lectura, apuntant que de moment estem davant de mutacions en relació a les quals cal “construir puentes, inscribir lo escrito en un enfoque más amplio”, però que en cap cas cal un alarmisme davant del nou suport, ja que des del seu punt de vista no existeix una correspondència amb la mort de la transmissió cultural, tan sols noves formes de relació. És en aquests passatges en els quals també podem trobar reflexions i dades sobre els hàbits lectors de la població, aprofundint i matisant resultats en relació a diversos contextos i grups socials.

Els nuclis temàtics que hem destacat i d’altres que emergeixen ajuden a repensar la literatura des de qualsevol dels àmbits d’intervenció possible. Aquest fet provoca que esdevingui un text enriquidor i dirigit a un públic molt ampli: mestres, promotors culturals, editors, investigadors, famílies…. Des de cada perfil és fàcil sentir l’apel·lació a pensar en la pròpia tasca i en les possibles necessitats de certs replantejaments.

En resum, estem davant d’una obra que té un to íntim, madur, transparent i vital que ens convida a aturar-nos i a pensar en els fonaments de la literatura i en la seva transmissió als lectors que s’inicien en el recorregut de la vida i per als quals “lo imaginario es una dimensión vital y que, si bien la lectura no es la única actividad que le es propicia, ella constituye un camino privilegiado.”