«Plug and play» és una expressió anglesa popularitzada en el terreny de la informàtica. Es podria traduir com “connectar i usar” i fa referència a la capacitat d’un sistema informàtic per a reconèixer dispositius externs de forma automàtica de seguida que són connectats (sense necessitat de configuració). Aquesta expressió serveix com a punt de partida per a la reflexió sobre la comunicació humana, proposada pel realitzador i animador Michael frei i pel dissenyador de jocs i desenvolupador Mario von Rickenbach, a l’App amb aquest tiol Plug & Play. I és que en el pas de la informàtica a les relacions humanes, aquesta possibilitat de “connectar i usar” adquireix noves connotacions que, més que a la practicitat, poden fer referència a la indefinició d’alguns dels vincles que es desenvolupen entre els éssers humans.

Entrar a l’App significa endinsar-se en un món d’estètica minimalista (dibuixos de traç senzill i esquemàtic en blanc i negre), on els protagonistes semblen ser uns quants endolls i sòcols, alguns d’ells amb aspecte antropomòrfic, i uns dits. La narració s’inicia amb un cor de música celestial que acompanya la sortida de dues mans que van apropant-se des dels laterals amb el dit índex desplegat, en una picada d’ullet a La Creació d’adan de Miguel Àngel. Però els dits no arriben a connectar. Un avís pels navegants abans d’endinsar-nos en les següents pantalles, on els endolls prenen el protagonisme, en una mena de viatge a cap lloc, en les quals les interaccions que es produeixen semblen no tenir sentit, produeint, en molts casos, el desconcert del lector. Un desconcert que està associat al caràcter simbòlic de l’obra, que converteix cadascuna de les seves pantalles en metàfores o alegories sobre la comunicació humana.

Frei elabora aquesta reflexió a través d’una proposta gràfica basada en el contrast, en un món que se’ns apareix com binari. Un univers en el qual els moviments d’estira i afluixa, d’anar i tornar, el blanc i el negre, l’endoll i el sòcol, l’engegar i l’apagar, connectar-se o no connectar-se i el sí o el no, no semblen tenir cap més alternativa. Els pocs elements que entren a jugar en cadascuna de les pantalles es caracteritzen doncs, per la seva presentació com oposats i, al mateix temps, per la seva indiferenciació. Tots els endolls i els interruptors que van apareixent etenen el mateix aspecte, fet pel qual el lector no pot diferenciar-los, impossibilitant així la individualització i el reconeixement dels atributs que podrien fer-los únics i singularitzar les relacions que s’estableixen entre ells.

Aquesta seriació dels actes i les relacions, així com l’aparent impossibilitat de connectar-se més que de forma efímera, és una constant al llarg de tota la proposta. Però potser s’aprecia amb més força en el moment en què un endoll i un sòcol inicien un diàleg sobre l’amor (amb unes veus que recorden més a la de dos assistents informàtics digitals que a la de dues persones humanes). Una conversa amb dues posicions antagòniques, que acaben reduïdes a un simple sí o no, i on l’entesa sembla impossible. I és que per a poder avançar i canviar de pantalla, l’arquitectura de l’App t’obliga a mantenir una postura de força que mai acaba per trobar consens i que sempre acaba ferint a un dels personatges.

El minimalisme caracteritza també la proposta sonora de l’App, que la major part del temps es redueix als sons que produeixen els interruptors, endolls i sòcols a l’interaccionar entre ells o amb el lector-jugador. La música celestial apareix novament a la darrera pantalla, en la qual els dits acaben convertits en una nova metàfora de les dificultats per a connectar a nivell humà en un món dominat per la lògica de les xarxes socials, on la diferència entre allò públic i allò privat es difumina i l’amistat tendeix envers nous significats.

Plug & Play és doncs una App complexa, que necessita ser llegida amb calma i amb l’ajuda d’un mediador que ajudi els joves a interpretar la seva dimensió simbòlica. És també una App amb un gran potencial per comprendre el funcionament de l’entorn digital. Michael Frei y Mario von Rickenbach han dissenyat una proposta en la qual el lector sembla tenir llibertat d’elecció, però en la qual la interacció està dirigida per a poder experimentar les sensacions d’incomunicació sobre les quals es centra l’obra.