Malgrat el seu títol, Diferent no és un llibre sobre l’acceptació de la diferència. I això ens sembla un punt a favor de l’originalitat, tal com va l’edició actualment. Però sí que ens parla d’un noiet ben diferent, tan diferent que quan en Fèlix es desperta d’un coma –no per casualitat nou mesos després d’un accident provocat pels seus pares-, decideix anomenar-se Anders, és a dir, “diferent”. La gràcia del llibre llisca per aquesta diferència que no se’ns acaba d’explicar clarament i hem d’anar deduint, a l’igual que ho han de fer tots els estorats personatges de l’entorn del noi. És a través de la consciència repartida entre aquests personatges que el contemplen que se’ns narren els fets, així que anem llegint sempre amb el sentit una mica suspès, la qual cosa provoca una clara intriga, però potser també un cert cansament fins que la trama ens ofereix un argument més travat que no només la nova personalitat d’en Fèlix. I finalment, quan queda clar que no som davant de cap abducció ni d’un relat de superherois, tot i els poders especials del protagonista, la fragilitat del pas entre la infantesa i l’adolescència va guanyant el seu espai. La tensió entre els convencionalismes i l’afirmació d’un mateix, l’espai d’exposició als perills per establir-se els propis límits o l’exploració de la maldat i l’assumpció de la responsabilitat es tradueixen de manera clara i alhora subtil en diferents accions i escenes. També ho fa a través de les relacions d’Anders amb els altres, especialment en la ben construïda amistat amb un vell professor solitari. Quan l’obra acaba, ens deixa la sensació d’haver assistit realment a un vagareig per l’entrada a l’adolescència, entre els paisatges, la llegenda i el veïnatge d’un poble, entre les dificultats de comunicar-se i l’impuls de créixer i ser un mateix. Vam conèixer aquest autor alemany amb l’exitosa obra de misteri de la trilogia de Rico i Òscar i era curiós saber si també se’n sortia amb una obra per a un públic més adolescent. Doncs déu n’hi do.

Teresa Colomer