Historia de la resurrección del papagayo va ser editat fa uns pocs anys, però l’hem volgut recuperar com homenatge particular al seu autor, Eduardo Galeano, el gran escriptor uruguià traspassat recentment. El poema va ser publicat originalment dins del llibre Las palabras andantes (1993), i l’editorial Los libros del Zorro Rojo l’han publicat sol i convertit en un llibre per a totes les edats, molt ben acompanyat de les esplèndides i acolorides escultures de fusta d’Antonio Santos, fotografiades sobre grans fons blancs per Javier Torrallardona.

El poema narratiu explica una llegenda del nord de Brasil sobre la mort d’un papagai curiós, la pena encadenada que causa el fet fins arribar al silenci de l’home i la seva resurrecció a mans d’un terrissaire, aconseguida a partir de la barreja de tots els elements d’aquesta tristesa. Segueix un esquema de tipus acumulatiu, simple en els seus elements, però amb la densitat poètica esperable en aquest autor:

Como todos los días, llegó el viento
a peinar el árbol frondoso; y lo encontró pelado.
Cuando el viento supo lo que había ocurrido,
perdió una ráfaga.
La ráfaga abrió la ventana,
anduvo sin rumbo por el mundo
y se fue al cielo.
Cuando el cielo se enteró
de la mala noticia se puso pálido.

La llegenda sobre la creació de vida no ens parla dels deus, com és habitual en aquest tipus de narracions d’origen, sinó que, en consonància amb la ideologia de l’autor, la possibilitat de creació és a mans dels homes; d’un home a més tan humil com un terrissaire negre: “el alfarero de Ceará quiso saber”. I la vida torna a sorgir, com un esclat impactant de colors i llibertat que dota al papagai de totes les qualitats de les penes expressades: els colors dels elements de la natura, la paraula dels humans, les llàgrimes vessades, la finestra i el vent per escapar i volar… Un cant a la vida en un llibre bell, entenedor i poètic que ens permet recordar Eduardo Galeano, tot visitant la seva obra amb els infants.

Brenda Bellorín