La casa dels ratolins és un llibre espectacular, d’aquells que poden donar molt de si en la lectura i el joc compartit i dels que estan destinats a deixar petja en els petits lectors que tinguin la sort d’haver-se demorat en les seves pàgines. Un llibre que no passa gens desapercebut a les llibreries, que agradarà a adults i a infants de diferents edats i que, sens dubte, arriba per quedar-se.

L’origen del llibre és un objecte físic. L’autora, Karina Schaapman, va dedicar anys a construir i eixamplar progressivament una “casa dels ratolins” amb materials reciclats (robes antigues, botons, filferros, llums de bicicleta, taps, etc.) El resultat, sempre “en procés” és una casa amb més de cent habitacions i espais, tots molt decorats i atapeïts d’objectes. Una mena de gran casa de nines que ara s’exhibeix com una obra d’art a la Biblioteca Central d’Amsterdam.

El llibre està format per les fotografies d’aquest escenari que, d’altra banda, allotja un bon nombre de veïns ratolins. Els dos protagonistes són els petits Sam i Júlia, que viuen a la 3era i 6ena planta, respectivament. El text està format per les seves peripècies amunt i avall de l’edifici. Són textos curts, d’una o dues pàgines amb vivències quotidianes, com visitar una pastisseria, trobar una capseta dels tresors o enfrontar-se a una rata. Les fotografies són l’element més visible i essencial de l’obra. Són variades en els seus enquadraments, ara de detall, ara panoràmiques, i també en la seva composició amb els espais de text. El resultat és la presentació molt atractiva d’un món imaginari on viure immergits mentre se segueixen les aventures dels ratolins, ens familiaritzem amb la casa, els seus objectes i els seus habitants o es poden inventar altres diàlegs, històries i personatges. Per això també existeixen a la venda diversos productes relacionats: murals de la casa amb diversos escenaris, figures dels ratolins, etc.

Un llibre, doncs, que permet ser convidat en aquest món autosuficient que actua com una crida al joc. Se situa en la fascinació per la reproducció dels mons en miniatura, dels edificis plens de veïns i d’històries creuades, de la diversió vicària de l’exploració de l’entorn. I és que, de fet, segons explica la mateixa autora, va desenvolupar aquesta idea quan, angoixada pel seu contacte amb la brutalitat i la dissort infantil a partir de la seva activitat social, va decidir crear un món bonic i segur on els nens i nenes poguessin jugar a ser simplement infants.

Teresa Colomer