La dona de la guarda és un llibre molt singular. Al final se’ns explica que parteix de la llegenda tibetana d’una àvia que va a cavall i ajuda qui ho necessita. Però el llibre ens la presenta amb la naturalitat del sobrenatural. Unes pàgines sense text obren i tanquen la historia, són unes il·lustracions tan belles com misterioses on es veu la dona, el seu cavall blau i el tercer ull que té a la mà per veure qui la necessita. I quan comença el text sabem que qui la necessita és la Jacinta, una nena de vuit anys que ha perdut la mare, cuida els seus germans i veu la tristesa alcohòlica del pare. És el dolor d’aquesta absència la que presideix una història tendra, continguda i poètica. La valenta Jacinta és l’única que veu la dona màgica i també qui explica un conte als seus germans: una història de desnonament de la llar i d’estranyesa del món que crea l’espai simbòlic de la seva intempèrie. Però la dona de la guarda vetlla per tots, i el final es tanca amb l’arribada de l’àvia que tindrà cura dels nens en un nou ordre que foragita l’angoixa. Una història potent, plena d’emoció i bellesa, que té la pulsió del misteriós sense deixar-nos desorientats, amb una representació versemblant de la infantesa i uns diàlegs on cada paraula compte. La coberta us atraurà pel seu blau sobre el negre-gris del dibuix. Feu-li cas i seguiu l’impuls d’agafar-lo, perquè aquest no és un llibre qualsevol. De moment ja ha guanyat el Premi New Horizons de la Fira de Bolonya 2017.

Teresa Colomer