Commemorarem aquest mes de setembre de 2014 amb una narració situada al setembre de 1714, ja que “la història que en Roc Pons no coneixia” és exactament la del setge de Barcelona. El llibre fou editat l’any 1980 a la col.lecció “Els grumets”, on trobem un bon munt de llibres que tenen per rerefons la història de Catalunya, silenciada fins llavors a les escoles. L’obra de Jaume Cabré pertany a l’època en què aquest autor alternava la seva escriptura per a adults amb algunes excel·lents obres juvenils, podríem dir d’abans d’esdevenir mica en mica l’actual gran escriptor Jaume Cabré, amb obres tan celebrades com Jo confesso. La història que en Roc Pons no coneixia va néixer amb bon peu: guanyà el premi Folch i Torres de 1979, el de la crítica “Serra d’Or” de 1981 i va entrar a la llista d’honor del CCEI del mateix any.
L’obra es val del recurs del salt al passat per situar un vailet anomenat Roc Pons, no massa fort en història, val a dir, al bell mig del setge. La narració llisca sense entrebancs per les breus peripècies del desorientat noiet fins que, fora de la ciutat per lliurar un missatge d’ajuda, torna al seu present sense saber, realment, com acaba la història. La gràcia de la narració és la facilitat amb què llisca i l’habilitat de la insinuació: es mou pel terreny de l’aventura, però, sense haver quallat cap trama gaire complexa, ens trobem ja abocats al desenllaç; comença a configurar una colla amb en Roc, l’amic i el rebesavi-nen trobat, però en Roc no deixa de ser el protagonista; entrem i sortim de la història en majúscules, però el pes literari no es desequilibra i els fets històrics queden surant com una incitació a saber. Tot en resulta un passar un moment, una breu visita, unes quantes peripècies, fins i tot humorístiques, d’un noi actual que treu el cap un parell de dies cap al passat de la seva família i de la seva ciutat i en torna amb el trofeu del sentit del propi passat que dóna gruix als individus.
L’edició actual ha afegit la data a la portada (sens dubte com a reclam publicitari en aquest any del tri-centenari) i probablement hi ha pocs nois catalans que hores d’ara no tinguin memòria dels fets. Però la narració continua sent una bona història, una aventura de bons sagals, potser fins i tot massa poc maliciosos, i escrita a l’alçada del seu autor. Una bona ocasió de parar atenció a un bon títol.

Teresa Colomer