La néta del senyor Linh serà representada al desembre d’aquest any al Teatre Lliure en un monòleg de Lluís Homar sota la direcció del belga Toneelhuis Guy Cassiers. La narració, de fa uns pocs anys, va obtenir un gran èxit, amb més de dos-cents mil exemplars venuts i la seva traducció a onze idiomes. Llegida llavors fins i tot per lectors poc inclinats a la ficció, n’hem fet la prova i tothom la recorda; no pas perquè sigui curta i fàcil de llegar, que ho és, sinó perquè és com uns fogonada de llum blanca que va directe al nostre cervell i en deixa la petja de la vivència profunda del desarrelament, la solitud i també la tendresa.

Ens explica l’arribada a França del senyor Linh, un vell vietnamita de qui només ell mateix en sap el nom, ja que tothom que el coneixia és mort. El tall del senyor Linh amb la seva vida, els seus espais i la seva cultura és tal, que busca refugi mar enllà només perquè la seva néta, un nadó que porta en braços, tingui un futur. El país d’acollida és prou confortable, encara que fred i desconegut. No hi ha escenes violentes ni mancances físiques en l’exili d’aquest refugiat. Res de penúries i aventures que intentin mostrar-nos l’itinerari dramàtic dels nouvinguts. Anem més endins, ja que la narració ens col·loca sense efectes especials en aquesta desolació, aquesta soledat que se’ns fan tan evidents que només són suportables pel mateix que ho són per al personatge, per l’amistat que fa amb un vell jubilat amb qui es comunica sense paraules, per la cura de la néta o per la cançó del país desaparegut amb què l’adorm. És a dir, per la capacitat de supervivència i tendresa humana que existeix i sura en qualsevol situació.

La resolució de la història desvetlla una informació impactant, intuïda o evident pels lectors avesats, sorprenent per molts altres. Tant és. Es tracta d’una volta de clau que només fa que aprofundir en la tristor, la compassió i la meravella davant la condició humana. Una obra que fa molt més per entendre el dolor de les persones que arriben ara a Europa que molts àlbums i novel·les juvenils que intenten reproduir-ne la perspectiva. I ho fa, no des de la posició d’anar a entendre els altres, com a bons ciutadans disposats a acollir, sinó des de la possibilitat d’entendre simplement els components i la matèria de la nostra humanitat representats en l’exili del senyor Linh.

Teresa Colomer