Un esdeveniment literari d’aquest 2015 ha estat l’edició de Vés i aposta un sentinella, la primera novel·la escrita per l’autora nordamericana Harper Lee, famosa fins ara per la seva única i excel·lent novel·la Matar un rossinyol, publicada al 1960 i esdevinguda tot un clàssic de la literatura infantil. Vés i aposta un sentinella explica la tornada d’una jove a la petita ciutat d’Alabama de la seva infantesa, el descobriment dels conflictes racials existents i la seva necessitat de “matar el pare” per adquirir definitivament una consciència pròpia. Quan Haper Lee va escriure aquesta primera obra la majoria d’editorials la van rebutjar, però els lectors vam tenir la sort que un bon editor pensés que els records infantils que anava evocant la noia protagonista eren realment com joies inserides en la descripció de la crisi vital d’una protagonista més malagradosa i aviciada que rebel, així com en les tedioses reflexions sobre els debats racistes de l’època. L’editor va proposar llavors a la jove autora que se centrés en aquella etapa d’infantesa i escrivís una altra obra. Així que Harper Lee va escriure Matar un rossinyol tot fent de pas un salt de qualitat admirable en la seva capacitat d’escriptura.

Pensem, doncs, que aquesta novetat editorial és una bona oportunitat per recuperar el clàssic de la prestatgeria i recordar com continua essent de bona i ben construïda aquesta obra que ha marcat generacions amb el record de la petita Scout i el seu pare vidu, l’advocat Atticus Finch, “el pare que tothom voldria tenir”, com s’ha assenyalat reiteradament.

Escrita en primera persona des de la perspectiva de la nena, la narració respira autenticitat per totes bandes. Matar un rossinyol fusiona sense fisures visibles tres línies narratives: una d’elles ens permet viure a fons els llargs estius càlids i polsosos del sud dels Estats Units en l’ambient d’una petita ciutat dels anys trenta del passat segle. I podem fer-ho entre una galeria de personatges ben peculiars, descrits amb una precisió i estalvi de recursos impressionants. La segona línia ens enganxa als jocs infantils i l’aprenentatge vital de l’Scout, el seu germà gran i el seu genial amic Dill, en un cant a la infantesa enlluernadorament ben descrita. La tercera línia desenvolupa el que a l’inici de l’obra se’ns anuncia, sense revelar-ho, que es vol explicar: uns fets que van emergint a poc a poc i subtilment fins a centrar l’acció i la tensió narrativa de l’obra en uncrescendo perfectament articulat. Aquests fets es refereixen a la defensa que l’Atticus Finch fa d’un jove negre acusat de violar una noia blanca, un fet que curiosament només s’esmentava de passada en la primera novel·la (i amb un resultat judicial diferent) i que, per contra, va ser la línia narrativa prioritzada en la cèlebre versió cinematogràfica deMatar un rossinyol que va obtenir tres òscars i que va fixar a les nostres retines la imatge Gregory Peck com a íntegre advocat dels febles.

Aprofitem, doncs, l’ocasió per posar a mans de les noves generacions aquesta obra tan consistent i ben escrita. Sens dubte que és plena a vessar de valors, de vegades amb adherències circumstancials d’època, però la seva capacitat de conectar amb l’essencial fan que l’obra es mantingui amb tot honor en el camp inmutable de la vivència de la infantesa i l’aprentatge moral. La veu infantil de l’Scout és tota una troballa literària que ens ofereix amenitat, integra perfectament els valors en l’acció, amb un gran domini de l’el·lipsi i una enorme capacitat per la construcció de personatges memorables, així com d’ambients allunyats que es fan propers i viscuts.

Teresa Colomer