Otto. Autobiografia de un osito de peluche és un llibre il.lustrat del genial i controvertit Tomi Ungerer, guanyador del premi Hans Christian Andersen. Tal com el seu títol assenyala, es tracta de la narració en primera persona d’un ós de peluix. A diferència d’altres llibres d’ossets de peluix -que abunden a la LIJ, i compten amb personatges tan famosos com Winnie de Pooh i Padington- aquest llibre no es correspon amb un idil.li domèstic, ni és el típic conte amb protagonistes de joguina, en què l’autor recrea amb nostàlgia idealitzada el món del joc infantil. Ben al contrari, l’autobiografia d’Otto explica coses ben difícils sobre la guerra. La seva història es planteja com una narrativa de supervivència: no només narra la supervivència als avatars de la segona guerra mundial (fins i tot com sobreviu a impactes de bala o a l’abandonament en un abocador d’escombraries), sinó també com, gràcies a ell, podrà sobreviure i renéixer dècades més tard l’amistat entre David i Oskar, dos nens que, per la seva ascendència racial, van ser forçats a separar-se en l’Alemanya nazi, amb una sort molt diferent. A part d’emprendre un recorregut intel.ligent i inusual per un tòpic tan explorat per la literatura i el cinema com és el de la Segona Guerra Mundial, ell llibre és interessant per la seva manera de jugar amb el pacte narratiu autobiogràfic: ¿com seguir-lo si la retrospectiva de vida és d’un objecte inanimat? Ungerer ho resol mitjançant un to i una línia argumental tendres, l’ús de la fragmentació narrativa i els jocs de focalització en la imatge que permeten crear aquest jo que resulta imprescindible en una autobiografia. Per tot aquests motius és un llibre ple de matisos, que segurament convidarà a la relectura.

Teresa Colomer