Tornar

Un conte embolicat

Rodari, Gianni

Il·lustracions:

Alessandro Sanna

Traductors:

Carlos Mayor

Editorial: Pontevedra: Kalandraka
Any: 2015
ISBN: 9788484649069
Edat: (0-6)

Kalandraka publica en català Un conte embolicat, un àlbum fet al 2003 amb les divertides il·lustracions d’Alessandro Sanna, a partir d’un dels Contes per telèfon (1962), del famós autor i pedagog Gianni Rodari. En el text de Rodari, una veu intenta explicar el conte de la Caputxeta Vermella, però no n’encerta ni una, com s’encarrega de recordar-li una segona veu que va esmenant el relat, alhora que les il·lustracions de la Caputxeta reaccionen tot adaptant-se expressivament al joc d’error i esmena de les veus. Finalment descobrint que el narrador és un avi i la segona veu correspon a la seva néta; i també entenem que potser no és que l’avi no sàpiga el conte, sinó que de fet vol convèncer la nena que val més que se’n vagi a comprar llaminadures i el deixi llegir el diari tranquil.

Ens trobem, doncs, amb un joc implícit i còmplice entre adult i infant dins del relat, un joc que es convida a repetir en la situació de lectura compartida entre l’adult i l’infant que ara llegeixen el llibre. El joc dóna per suposada la presència d’un petit lector que coneix el conte tradicional i que, per tant, d’una banda pot fusionar els seus advertiments amb la segona veu -“No, vermella!”, “Es va trobar un llop i no una girafa”, etc.-, i de l’altra pot riure des de la seva superioritat d’expert davant de les continues equivocacions del narrador. El reflex del relat en les il·lustracions és una delícia, amb una correspondència ambivalent entre els personatges del conte tradicional i la situació d’explicació d’avi i néta. Les veus se senten com veus que dirigeixen una funció de teatre del conte tradicional visible a les imatges. De vegades les imatges mostren l’explicació equivocada, d’altres la corregida i d’altres barregen les dues al ritme de les correccions entre les veus. Això implica que el conte popular es modifica amb tota mena de detalls moderns i sovint surrealistes, mentre els personatges de la Caputxeta es desconcerten, enfaden i rectifiquen segons el que va sentint, de manera que es fusionen alhora ells mateixos amb el sentit del diàleg d’avi i néta en el text.

Un llibre, doncs, per llegir junts, fixar-se en l’expressivitat i els molts detalls divertits de la imatge, associar les veus dels personatges a les nostres i jugar a exasperar-se per aquest narrador que embolica els contes… de manera prou interessada.

Brenda Bellorín