Tornar

El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic.

Vidal, Pau

Editorial: Barcelona: Pòrtic
Any: 2015
ISBN: 978-84-9809-318-6

Fa temps que els educadors parlem amb preocupació de l’ús d’una llengua catalana empobrida que s’estén al nostre voltant i que a hores d’ara arribar a envair els llibres de literatura infantil o els manuals escolars de didàctica de la llengua. Diàriament ens assenyalem uns als altres nous exemples d’estructures calcades del castellà en “traducció automàtica” o de desaparició de girs col·loquials. Per això donem espai aquí a una obra que no sorgeix de la voluntat acadèmica, sinó de la denúncia i fins i tot de la provocació, exercida des del seu mateix títol.

El seu autor, filòleg i traductor, participa en els mitjans de comunicació i ha publicat diversos llibres de divulgació  lingüística, nascuts de la mateixa voluntat d’activisme en favor de la qualitat de la llengua. En aquest volum es proposa desmentir la idea que les polítiques lingüístiques –amb la immersió lingüística escolar com a peça estrella- hagin estat instruments suficients per preservar la qualitat de la llengua catalana i, per tant, d’oferir-li un futur.

Per convèncer el lector, Vidal l’omple d’un devessall d’exemples quotidians provinents de tots els àmbits o analitza les actituds i tòpics més presents a la nostra societat en relació a l’ús de la llengua. El lector, cercat per totes bandes -amb un to tan planer com incisiu-, per una munió de converses reproduïdes i al·lusions a personatges polítics o mediàtics, no pot deixar de reconèixer les múltiples situacions descrites, des de la xarxa als mitjans de comunicació, des de l’escola a la diferència de domini generacional. La manca de qualitat lingüística es fa torrencialment present a les pàgines del llibre com un fenomen accelerat que fa perillar la continuïtat d’una llengua minoritzada, per molt que sigui quantitativament coneguda pels habitants de Catalunya.
I és que, efectivament, les enquestes demostren que el català es manté i avança quantitativament i que hi ha una prima a favor del català en la transmissió intergeneracional. Però Vidal carrega fortament sobre aquest lloc comú i assenyala que la dèria de recomptar-nos ha fet oblidar “la qualitat de la llengua que parlem, que construïm i que consumim”. Com diu l’autor en una entrevista sobre l’obra “avui hi ha centenars de milers d’alumnes que han passat per la immersió i no són catalanoparlants. Diuen que saben parlar-lo però no el parlen habitualment; i no tan solament això, sinó que molts tenen serioses dificultats per a parlar-lo. No els podem comptar com a catalanoparlants. Si ens diguessin la veritat ens deprimiríem molt. Durant trenta anys no l’hem dita, ens ha semblat que tot anava molt millor i ara ens trobem amb això. Crec que val més dir la veritat: no n’hi ha prou, amb la immersió”.

També s’exclama sobre un segon lloc comú: el que sosté que si el català ha sobreviscut al franquisme i a una immigració tan intensa no pot trobar-se ara en perill. Però Vidal manté que “l’acceleració i la revolució tecnològica han fet que els mitjans que tenia el franquisme per a aniquilar la llengua fossin un acudit al costat dels que hi ha ara. Perquè ara tenim una freqüència de contacte lingüístic incomparablement superior a la d’aleshores”. Un contacte lingüístic a través de multitud de canals de comunicació que fa que la contaminació sigui letal per a les llengües minoritàries sense protecció, o amb l’animadversió, dels Estats a què pertanyen, i que pot causar estralls a la diversitat lingüística del món. Així, la descripció de Vidal sobre la manca d’ús habitual de la llengua en tota la seva multiplicitat de contextos explica, en paraules coincidents del filòleg Pla Nualart, “que, tot i la prima de la transmissió, el català vagi enrere com a llengua d’ús i es catanyolitzi a ritme trepidant”.
La tesi defensada per Pau Vidal a partir d’aquesta diagnosi, en la línia ja seguida per altres autors, és que el bilingüisme individual és una riquesa personal inqüestionable, però que el bilingüisme social en contextos com el nostre, en què una llengua és la dominant, la coneguda i utilitzada per tothom, acondueix a la dissolució de l’altra, la minoritzada, encara que sigui anomenada com la pròpia del territori, com ha passat múltiples vegades a la història de la humanitat o com es pot veure en fase molt avançada a Galícia o als altres territoris de parla catalana. En el context de debat polític en què ens trobem, això porta l’autor, en primer lloc, a denunciar l’optimisme oficial de les administracions catalanes sobre la situació del català, i, en segon lloc, a reclamar una posició forta d’institucionalització de la llengua en una possible república catalana independent, una institucionalització que la converteixi en “imprescindible a l’hora de viure en aquest país, com passa a qualsevol lloc”.
Ens trobem, doncs, amb un llibre planer, fins i tot divertit en la seva exposició, una mica caòtic també i amb algun estirabot fora de lloc. Però clar i valent en enfrontar sense embuts una situació sobre la qual no ens podem permetre mirar cap a una altra banda. Preocupats per l’acceleració de la degradació lingüística que Vidal denuncia, potser cal recórrer a aquella frase que s’ha fet famosa aquí en els darrers temps: “algú ho havia de dir”. Llegir-lo i debatre’l és una ocasió d’or per a tots els educadors, implicats fortament en els processos lingüístics de la nostra societat i en el domini real de les dues llengües oficials per part dels infants. Les sales de professors en poden anar plenes amb tota justícia i oportunitat.