Jack Zipes és una referència obligada per als que vulguin reflexionar sobre el lloc del conte de fades europeu i de la literatura infantil dins la cultura contemporània; però, fins ara no havia estat traduït a cap de les llengües oficials de l’Estat espanyol. Durant més de tres dècades Zipes ha estat un prolífic compilador, teòric, crític i editor que ha articulat la seva obra al voltant de la rellevància del gènere del conte popular i ha estat responsable de què circulin alguns dels textos crítics més excel·lents al voltant de la literatura infantil i juvenil en el seu rol d’editor de Routledge. Durant les primeres dues dècades el seu treball va estar molt influenciat per les perspectives de l’Escola de Frankfurt i els seus llibres i articles giraven al voltant del caràcter mutable i transformador del conte popular com expressió i espai de motorització de canvis socials. En els darrers deu anys les seves investigacions s’han anat movent cap a la conceptualització de quines són les possibles raons que el gènere persisteixi i que hi hagi evolucionat de la manera en què ho ha fet en diverses formes, formats i suports. Per a això s’ha servit de teories com la memètica i dels principis de la filogenètica, perspectives que cada vegada comencen a ser més usades dins dels estudis de contes de fades en bona mesura gràcies a Zipes.

El irresistible cuento de hadas. Historia cultural y social de un género potser és el llibre més important de la seva etapa d’evolució cultural. L’obra reuneixen nou assajos (set capítols i dos apèndixs) entorn del substrat oral del conte de fades i a les característiques de les reescriptures d’altres segles i de l’actual revisant tant versions literàries, cinematogràfiques i de les arts plàstiques, com textos crítics sobre el gènere. Com sol succeir amb els llibres de Zipes, aquest és un mélange de temes i aproximacions teòriques que adquireix coherència a partir de les connexions que estableix un autor erudit, atrevit i profund que aconsegueix que allò que seria qüestionable en mans de autors sigui, en canvi, estimulant i il·luminador.

Els dos primers capítols, “l’evolució cultural de la narració i els contes de fades: la comunicació humana i la memètica” i “el conte de fades en l’evolució de la cultura” exploren, d’una banda, les relacions entre els contes populars orals i els contes de fades literaris i, d’altra, per què certs motius es repeteixen en els contes de fades de diverses cultures. Zipes recolzant-se en les teories de Richard Dawkins- argumenta que el conte de fades com meme és un vehicle idoni per a la transmissió cultural; la seva combinació d’allò que és real i el meravellós així com la seva relació amb el món oral faciliten que aquest mitjà lingüístic pugui comunicar pràctiques socials alternatives i mutar per sobreviure i evolucionar. Per sustentar aquestes idees l’autor explica els elements fonamentals de l’evolució del procés memètic –repetició i memòria- dient alhora com es va acunyar el terme conte de fades i de quina manera es van establir les bases per a la configuració d’aquest gènere sempre canviant. El recorregut històric i teòric que es planteja és ric en connexions doncs rastreja els orígens del gènere més enllà de l’època daurada del conte de fades francès (1690 i 1710). Per exemple, s’endinsa en l’imaginari medieval explorant l’impacte que personatges com Morgana i Melusina han tingut en la configuració de relats que s’obren al món de les fades. També es remunta en ocasions a relats grecollatí per donar explicació a la poligénesis del conte de fades i al·ludir a l’origen oral del gènere.

Del marc teòric que es va dibuixat en els primers capítols resulta particularment interessant el desglossament que s’ofereix de la replicació del meme seguint a Michael Drout, qui ho resumeix en tres actes o fases: recognitio, actio i justificatio. Aquestes fases del procés de repetició i adaptació del meme són exemplifiques en el capítol tercer, “La remake de« Barba Blava »o l’adéu a Perrault”. En aquest es desenvolupa conceptualment el què és un remake i analitza com s’actualitza la història de Barba Blava en l’exquisida pel·lícula de Catherine Breillat que porta el mateix nom (2009), la qual és una obra visual, narrativa i conceptualment complexa en la qual la creadora va introduint elements autobiogràfics i utilitza el relat del llegendari serial killer per oferir noves imatges de feminitat i problematitzar el caràcter patriarcal del relat.

Al capítol següent, “La bruixa com fada / la fada com bruixa: les insondables Baba yagas”, Zipes continua el recorregut que havia començat estudiant a Morgana endinsant-se en l’evolució d’una imatge poderosa, la de la bruixa, a partir de Baba Yaga, el personatge de la tradició eslava. Probablement el més valuós del capítol és la quantitat de marcs teòrics que posa a dialogar; el text parla de la importància de W.R.S. Ralston, de material poc difós de l’obra de Vladimir Propp, del que s’ha dit per Andreas Johns sobre el caràcter multifacètic de Baba Yaga … La riquesa bibliogràfica d’aquest assaig contrasta amb la seva debilitat per recolzar amb evidències una de les coses que es proposa aclarir al principi del capítol: demostrar l’origen grecollatí de la bruixa-fada.

Els capítols cinc i sis conformen una unitat a part. Tant en “Contes d’innocents heroïnes perseguides i les seves ignorades narradores i recopiladoras” com a “Giuseppe Pitrè i els grans recopiladors de contes folklòrics del segle XIX” s’intenta rescatar col·leccions de contes populars poc difosos i donar notorietat a compiladors folkloristes i creadors oblidats. El cinquè capítol específicament se centra en autores del segle XIX -Laura Gonzenbach, Nannette Lévesque, Božena Nemcova, i Rachel Busk- i les protagonistes de les seves històries, les quals són víctimes de violacions, relacions incestuoses i injustícies de diversa índole. L’exposició reivindica la veu de la dona de doble manera: primer donant visibilitat als que havien quedat silenciades per les versions i les compilacions masculines (germans Grimm, Disney, etc.) i després presentant i analitzant relats amb heroïnes que es forgen el seu propi destí i que no s’ajusten a la clàssica moral dels contes de fades. Zipes discuteix en el capítol sis el tema de la literatura canònica enfocant-se en la influència d’una col·lecció de contes populars sicilians del segle XIX de Giuseppe Pitrè marginada per la crítica.

En l’últim capítol, “Xocs de contes de fades o l’explosió d’un gènere” Zipes reprèn el fil interpretatiu de la memètica dels primers capítols i torna a un tema que l’acompanya des de el seu llibre Do not Bet on the Prince: les reinterpretacions creades a partir del feminisme. En aquest capítol estudia com en les arts visuals de finals del segle XX i principis del XXI es reprodueixen i critiquen imatges inquietants dels contes de fades vinculades amb la maternitat, la feminitat i la infància. Li dedica especial atenció a les litografies de Kiki Smith, però esmenta altres reinterpretacions feministes que han renovat la matèria primera dels contes de fades tradicionals com la narrativa d’Angela Carter, els olis Sharon Singer i les pintures de Clara Prussian.

“Xocs de contes de fades o l’explosió d’un gènere” entronca amb els dos apèndixs que el segueixen, “Erudició sensacionalista: una «nova» història dels contes de fades” i “Erudició reduccionista: una «nova» definició del conte de fades “en tant que els tres -en major o menor mesura- versen sobre el pes que té la crítica literària i cultural a la creació de nous discursos entorn del conte de fades, siguin aquests materialitzats en creacions artístiques o en textos teòrics. El primer apèndix critica severament (de vegades fins i tot amb acarnissament) el llibre Fairy Tales: A New History de Ruth Bottigheimer, el qual busca deconstruïr la idea que els contes de fades literaris provenen del món oral; per Zipes l’autora (una altra famosa especialista en contes de fades) simplifica i junta dades capritxosament i no dóna elements concrets per sustentar la seva hipòtesi que l’evolució del conte de fades ha depès des del principi de la transmissió de textos impresos. En el segon apèndix la crítica és lleugerament menys vehement que en el primer però també Zipes qüestiona amb força els postulats de Willem de Blécourt a Tales of Magic, Tales of Print. On the Geneology of Fairy Tales and The Brothers Grimm i acusa a l’autor d’ignorància supina.

Com es pot veure a partir del resum de les parts del llibre, El irresistible cuento de hadas és fecund en referències i ofereix a través d’un original mosaic de fonts primàries i secundàries una revisió històrica i cultural del conte de fades que parla precisament dels problemes d’encasellar el gènere i de limitar els seus orígens i influències. Tot i que el subtítol semblés indicar que el llibre és una mena de manual d’història de la literatura, aquest està lluny de ser-ho; és més aviat un catàleg de rareses i obres destacables i la història del gènere s’insinua a través de les interconnexions plantejades però no s’explica com a tal. Això segons com es vegi és la gran fortalesa o la debilitat de l’obra. És una fortalesa ja que porta el lector a llocs molt inesperats i a reflexionar sobre com les històries s’adapten a certs contextos. És problemàtic en tant que l’autor dóna per fet l’aplicació de la memètica com a via ideal per a la compressió dels fenòmens vinculats a l’evolució del gènere però no articula els primers dos capítols amb la resta, amb la qual cosa no demostra amb força que memètica és el paradigma infal·lible d’estudi. D’altra banda, crida l’atenció que, sent un text sobre la flexibilitat del gènere per a la seva supervivència, el llibre no analitzi exemples que mostrin la seva adaptabilitat en productes de la cultura de masses. Encara amb aquests possibles qüestionaments, El irresistible cuento de hadas és una lectura substanciosa i apassionant que sadolla tant als que vulguin introduir-se en les complexitats del tema per primera vegada com aquells ja són més avesats en ell. És un encert la seva traducció i tant de bo comencin a circular més de les obres de Zipes a Hispanoamèrica.