Neven Mrgan i James Moore ens traslladen a un futur distòpic regit pel control, l’opressió i la censura, en el qual el govern revisa tots i cadascun dels missatges que els habitants puguin intercanviar-se, tot suprimint aquelles paraules no considerades decents i apropiades segons la normativa.

El lector anirà reconstruint la trama de Blackbar a través de les cartes de Kenty, personatge conductor de la trama que es trasllada a la gran ciutat per treballar a l’Administració, però també a partir dels “avisos” del Departament de Comunicació, els comunicats de la junta veïnal i els clandestins missatges d’un grup d’insurgents que han decidit revelar-se contra l’abús totalitari.

Gràcies al context d’aquesta correspondència, de la informació que se’n pot inferir i de la proposta interactiva de l’obra, el lector anirà traient l’entrellat de la història des de la perspectiva silent del personatge que rep les cartes. Per fer avançar la narració, haurem de desxifrar les paraules censurades, de manera que la nostra participació serà indispensable per poder passar de “pantalla” i continuar la lectura.

Aquesta immersió lúdica al gènere epistolar que conjuga diferents veus narratives convida a debatre sobre el motiu pel qual certes paraules com “amor”, “boig”, “perdó”, “diners”, etc. són considerades inapropiades o fins i tot perilloses per l’autoritat, mentre que el joc que es crea en la recerca de la paraula omesa deriva en una inevitable reflexió sobre l’ús del propi llenguatge i esdevé l’essència estètica de l’obra.

En definitiva, el que converteix Blackbar en una obra especialment interessant és la manera en què, a través del joc d’endevinar, es porta el lector a reflexionar sobre la llengua com alguna cosa més que una simple eina de comunicació. I, no és aquest un dels principis creatius de la literatura?