The Very Itchy Bear és una adaptació digital d’un llibre en paper del mateix títol (Escolàstica, 2010). En el paper el lector troba una senzilla història sobre les desavinences d’un ós i una puça, amb un text breu i il·lustracions expressives, mentre que l’experiència de la versió electrònica ofereix noves capes de significat que potencien els aspectes literaris del relat.
La diferència de qualitat de la versió digital sembla deguda a l’encertat disseny de la capa d’interactivitat i també a una seqüenciació molt oportuna que oscil·la entre l’ocultació i la revelació d’imatges, sons i moviments.
La presentació inicial de la relació entre els dos personatges, en el moment en què Ós sorgeix de la part inferior de la pantalla donant un salt a causa de la picada de Puça, mostra de manera senzilla i atractiva, a través del humor, el conflicte principal de la història: l’enemistat natural, i aparentment inevitable, entre els dos animals.
En les primeres pantalles, la imatge de Puça mai es presenta davant del lector a no ser que activi, la fletxa que l’assenyala tot seguint el suggeriment metaficcional del text. Si el lector prem aquesta fletxa, supera la perspectiva visual limitada a l’ós (qui no veu a la puça, només la sent), i es posa al nivell de l’insecte, convertint-se així en sobtat còmplice de les seves “entremaliadures”. L’obra, aparentment senzilla, mostra una complexitat molt emmarcada, puntual però clau a l’hora de gaudir de la lectura i d’interpretar la història.
A més de despertar possibles reflexions sobre l’artifici de l’obra literària, la construcció de diferents relacions d’empatia del lector amb els personatges és un element central en The Very Itchy Bear, i en gran es construeix a partir de propostes d’interacció.
Les visites del lector a Puça li ofereixen una perspectiva més rica que la de l’Ós (que el lector obté per defecte). Aquesta visió anivellada amb l’antagonista va creant una relació empàtica que serà necessària en el moment del clímax de la història. Quan Ós aconsegueix tenir a la Puça a la seva urpa, necessita la contribució del lector per tirar-la enlaire. Tot seguit, en el moment decisiu en què Puça és al mar a punt de ser devorada per un au rapinyaire, el text esmenta com Ós va “ràpidament” al seu rescat, mentre que a la imatge l’ós es mou molt lentament. Serà el lector, a partir de la simpatia que s’ha estat treballant la Puça durant les pantalles anteriors, qui aconsegueixi, tot prement la imatge d’Ós, que aquest nedi realment de pressa fins on podrà ser rescatat el petit personatge.
És així com la història d’Ós i Puça es mostra com una oportunitat per als primers lectors d’assistir a experiències literàries amb petites complexitats i intervencions narrativament significatives a partir d’una mecànica senzilla, intuïtiva i accessible d’acord amb les seves competències.