Allà fora completa la trilogia de contes onírics –amb Allà on viuen els monstres i La cuina– del gran autor Maurice Sendak que Kalandraka ens ha ofert recentment en una acurada edició. Publicada per primera vegada als Estats Units al 1981, Sendak en va dir:

“És bàsicament la història de la meva germana i jo. Ella és l’Ida i el seu enuig per haver de cuidar-me. Insinuar això en un llibre per a infants resulta dur perquè hi ha un concepte equivocat del que és un llibre infantil, el que hi ha d’haver i el que no. En essència, la idea és que siguin sans, divertits, enginyosos i optimistes; que no mostrin les petites misèries de la vida real. Però jo recordo com era la vida real i no sabia sobre quina altra cosa podria escriure “.

I, efectivament, l’Ida no vigila pas prou, mentre el pare és al mar i la desesmada mare a la glorieta. Així que uns follets sense rostre rapten la germaneta que és a càrrec seu i deixen en el seu lloc un nadó de gel. Llavors l’Ida haurà d’anar “allà fora”, al món inquietant que s’amaga confús darrera l’aparent quotidià, haurà de distingir la humanitat de la germaneta enmig dels follets que n’adopten la figura i haurà d’enfrontar-los amb el seu enginy i la seva valentia fins esmenar l’error comès i acceptar la responsabilitat de la tasca encomanada.

En aquesta obra, les imatges de Sendak adopten un estil pictòric de ressonàncies romàntiques i prerafaelites que configuren una mena de galeria de quadres narratius d’un bellesa corprenedora; s’hi amunteguen detalls simbòlics i referents enigmàtics que poden donar lloc a llargues converses interpretatives, però que es troben sempre al servei de la creació coherent d’un món de somni i d’evocació dels contes tradicionals -com La Reina de la neu d’Andersen o els raptes de nadons per parts dels éssers màgics del folklore europeu. En resulta així una barreja intel·ligent d’allò que la tradició ens ofereix amb les noves pulsions artístiques de l’època actual, justament un dels trets distintius i meritoris de les obres de Sendak.

El text, en una excel·lent traducció del poeta Miquel Desclot, forma part essencial de la història: amb poques paraules crea imatges d’impacte, relata causes que suggereixen més que no expliquen (el casament del nadó o l’equivocació en el moviment d’entrada), incorpora la veu del pare o ens comunica de qui és el impermeable groc que es necessita per penetrar en el món amagat, o bé subratlla el moviment explícit de les imatges per caracteritzar millor aquest món endimoniat on els follets xisclen, pernegen i peuegen amb fúria en la bromera i embogeixen sota la lluna de l’oceà. Tot gràcies a la tonada màgica que permet que el món s’encalmi tot d’una, arribi la reconciliació i la seguretat de la llar i de les pròpies forces clogui la història.

Teresa Colomer