Com escriure realment malament ens porta un títol de 1996 de la famosa autora britànica Anna Fine, tota una especialista a narrar històries quotidianes amb to humorístic, com podem comprovar si recordem Ojos saltones (Alfaguara), La señora Doubtfire (Algar), Diario de un gato asesino (SM), Malsons (Bromera) i tants altres. Aquí, un nen, acostumat als canvis d’escola, se sorprèn per la omnipresent bondat que presideix la nova on va a parar. Però el context deu ser contagiós, perquè ell també es dedicarà a ajudar en Simon, el seu company de taula, un nen dislèxic amb moltes dificultats escolars. Ho farà d’una manera ben poc ortodoxa, però que encerta de ple a millorar l’autoestima d’en Simon, posant l’èmfasi en allò que cadascú sap fer i qüestionant, de pas, com ho fa l’escola. El to humorístic del narrador protagonista, la manera neta com llisca ben travada la petita aventura, la imaginació reflexiva amb què se solucionen les escenes i la immersió en la tranquil·litat bonhomiosa que respira la història fan que la lectura de Com escriure realment malament sigui una delícia. Una estona de lectura divertida i tranquil·litzadora per als lectors que fan el pas cap a les narracions sense imatge, unes edats mitjanes tan poc aviciades per la producció editorial actual.

Teresa Colomer