Com molts altres contes, El gos negre tracta de la por. En aquest cas per donar-nos el missatge que si enfrontem el temor… potser no n’hi ha per tant. Ho fa amb un regust màgic, ja que el punt de partida és una figura del folklore britànic, un enorme gos, negre com un mal presagi, potser de la mort. Però en canvi l’àlbum esdevé un recorregut humorístic construït a base de repeticions graduades: cada membre de la família Esperança veu el gos de bon matí. Llavors, la seva sorpresa, la comparació que en fa amb una animal cada vegada més gran i la solució que adopta, cada vegada més poruga, marquen un ritme creixent del tot adequat a la lectura dels infants. La petita de la família farà seva l’esperança de sortir-se’n, ja que troba una bajanada tenir por d’un gos, així que surt a veure’l i juga a fer-se perseguir entre reptes amb rodolins que van fent que el gos vagi fent-se petit fins arribar a una mida normal en una sèrie d’accions també repetitives i graduals.

Les il·lustracions responen a una atmosfera de realisme màgic, to antic, humor esbojarrat i detalls a vessar. Es divideixen entre les pàgines de l’esquerra, on petites imatges sèpia expliquen l’acció i grans il·lustracions acolorides a la dreta, excepte durant la persecució de la nena, on la grandària del gos pren les dues pàgines per mostrar-nos la seva progressiva disminució. Una il.lustració esplèndida que també permet seguir la història sense paraules.

Els mèrits del llibre rauen en l’atractiu de la il·lustració, la bona estructura i ritme del relat, el joc oral del text –una mica disminuït per una traducció no prou encertada- i el ressò d’una llegenda terrorífica que contrasta amb el deseiximent infantil, una actitud que converteix l’ambient de terror en una plàcida imatge afectuosa de gos en família. L’obra és d’un jove autor britànic que ha merescut la Medalla Kate Grenawey i que ofereix un llibre del tot adequat per ser llegit conjuntament, repetir el text en veu alta i jugar a la por des del riure.

Teresa Colomer