“Si els seus fills només estan disposats a llegar un llibre, que sigui aquest!” diuen d’El jardí de mitjanit Quentin Blake i Julia Eccleshare en el seu llibre sobre recomanacions de llibres infantils. Un bon eslògan que l’editorial Viena aprofita, lògicament, en fer-nos a mans en català El jardí de mitjanit, després de quasi 60 anys d’haver aparegut, guanyat el premi Carnegie Medal 1958, passat per les pantalles del cinema i la televisió i haver-se convertit en una de les obres clàssiques de la ficció anglosaxona de mitjans del segle XX.

En Tom és enviat a casa dels oncles durant un estiu per evitar-li el contagi del xarampió del germà. Els oncles viuen en un dels apartaments construïts en una antiga casa senyorial. Aviat la frustració i avorriment del nen canviaran quan el rellotge de peu de l’entrada toqui una tretzena hora. Una hora màgica que creua dos temps que Tom traspassarà repetidament al llarg de l’obra: el seu temps lineal i el temps a salts i diferents velocitats que li permet viure com un fantasma en el jardí desaparegut de l’antiga casa. Allà es farà amic d’una nena victoriana, òrfena i solitària, la Hatty, fins que l’estudiada cronologia dels temps barrejats es fusionin finalment deixant-lo sa, estalvi a la seva banda del temps, ple ara d’aprenentatges vitals, llest per continuar la seva vida.

La tradició del bon fer de la literatura infantil anglosaxona és present en aquesta obra que veu, òbviament, d’El jardí secret, o també de Les Cròniques de Nàrnia, i que tindrà continuïtat en altres de ben conegudes com la sèrie de Harry Potter. Sens dubte, la galeria de personatges secundaris, l’estimació per una natura detallada i ben gaudida o la versemblança de la perspectiva infantil són trets importants d’aquesta tradició compartida. Però aquesta obra en concret és configura a partir d’un versicle de l’Apocal·lipsi: “no hi haurà més temps”. En aquesta anul·lació s’instal·la la barreja de passat i present i l’intercanvi de perspectives respecte quin és el món fantasmal respecte de qui. Es crea així un món d’incerteses portades amb un pols que no deixa decaure mai la intriga i l’atracció pel somni i el misteri. Una atracció que s’estén al germà malalt que rep les cartes explicatives de Tom i que sentim com un alter ego del lector, pendent de la narració fins al punt de traslladar-s’hi en somnis en un moment determinat, tot afegint una altra capa de perspectives a la riquesa de nivells d’aquesta obra que, d’altra banda, s’explica planerament, sense cap retòrica sobrera. Respireu a fons, perquè s’emergeix meravellat d’una obra tan ben dissenyada, on el treball minuciós de detalls i percepció ens porta gairebé sense adonar-nos a sentir el nivell de les emocions i afectes, així com a percebre, encara més al fons, la maduració d’un nen enfrontat a la transformació del temps, aquesta vivència que és la forma mateixa del lliscar de la vida.

Teresa Colomer