El meravellós Peludiu-Renudiu-Xiquitiu explica la història d’una nena que es pensa que no sap fer res. Però vol fer un regal d’aniversari a la mare, així que surt a buscar un regal peludiu-renudiu-xiquitiu segons la formulació juganera que n’ha fet la seva germana gran (una expressió traduïda per Bel Olid de l’igualment sonor Velu-Dodu-Petitde l’original). La nena voltarà pel barri mentre demana ajuda a les diferents botigues i acumularà una munió de petits objectes –un brioix, un trèvol, un botó de nacre, un segell antic- que li serviran inesperadament per espavilar-se en la consecució del seu regal i descobrir que ha sabut fer prou i més per estar a l’alçada de les circumstàncies.
Les imatges amables ens retraten amb detall l’escenari del barri i l’interior de les botigues, unes imatges frontals i compactes que alternen amb la seva disgregació en diverses accions escampades per la pàgina, així com en les possibilitats imaginatives del que es pot fer amb un regal peludiu-renudiu-xiquitiu, un objecte finalment tan suggeridor com poc definit, d’un color rosa explosiu i fosforescent que atreu la mirada i enllaça amb la jaqueta de la nena i el color del títol. Un detall curiós sobre la imatge és la notícia que el ganivet sangonós del carnisser quan assenyala la nena, s’ha considerat excessiu per al to de la història i ha estat suprimit en l’edició d’altres països.

El relat de la cerca enllaça algunes respostes dels botiguers amb el següent intent de la nena -de manera que, per exemple, el judici sobre que allò “no té classe”, la fa pensar a anar a l’antiquari que sí que en té-, però no sempre és així, de manera que aquest patró no acaba de regir l’acció. En canvi, sí que resulta molt aconseguida l’atribució d’una funció a cadascun dels objectes arreplegats, de forma que l’enginy de la nena en el seu ús fa que la història aplegui tots els fils i tanqui rodona. Una història plena d’oralitat, imaginació, iniciativa i “bon rotllo”, com unes pessigolles de peludiu-renudiu-xiquitiu.

Teresa Colomer