El 1912 l’escriptora i botànica Beatrix Potter va elaborar una versió de La Caputxeta Vermella que mai va arribar a publicar. Aquesta adaptació, basada en l’esquema narratiu de les Histoires ou Contes du temps passé (1697) de Perrault, s’ubica en un espai rural anglès descrit de manera detallada i altament poètica. L’artista també hi inclou altres elements folklòrics anglosaxons; com la cançó que canten els llenyataires, que en aquest relat prenen un xic més de presència que en la versió francesa. Però a part de les àmplies descripcions i altres petites llicències, l’autora es manté fidel al conte de Perrault, especialment amb el desenllaç negatiu en què àvia i nena són devorades pel llop sense cap mena de compassió. Aquest text es publica per primera vegada el 1971, quan Leslie Linder l’inclou dins A History of the Writings of Beatrix Potter: Including Unpublished Work. Un llibre, i un conte, que marquen una jove Helen Oxenbury, que haurà d’esperar molts anys per rebre l’encàrrec de l’editorial londinenca F. Warne per poder-lo il·lustrar.

Oxenbury sap captar el to i la intensitat dramàtica de Potter, tot ampliant encara més les descripcions dels espais a través d’unes il·lustracions realistes de prats, turons i cottages anglesos plens de detalls. Es permet, però, alguns canvis d’acord amb les convencions literàries actuals: atorga narrativitat als elements paratextuals a través d’unes guardes on s’il·lustra un mapa amb l’escenari del relat o ofereix al lector la possibilitat d’escollir el tipus de final. I és aquí, precisament, on Oxenbury es permet el toc més personal; quan, a través de la darrera il·lustració a doble pàgina, el lector pot escollir entre el final negatiu del text o un nou desenllaç, únicament visual, “per als cors més febles i delicats”, tal i com ella mateixa confessa en el pròleg inicial.

La representació de personatges també s’allunya del relat original, amb un llop antropomòrfic, vestit com un dandi i que canvia de morfologia al llarg del relat. Com és habitual en aquesta artista, les il·lustracions en aquarel·la i llapis permeten la llegibilitat amb un traç ben definit, una reduïda gamma cromàtica i una composició de pàgina variable. Una versió molt British, que sap mantenir la foscor narrativa dels primers contes populars i alhora incloure lluminosos canvis visuals i de distanciament com l’humor que la fan, de nou, un clàssic ben actual.

L’obra és adient per una lectura etnopoètica a les classes de primària, per comparar les diferents versions i els canvis en la recepció dels contes populars al llarg del temps. Qui vulgui anar més enllà, pot consultar l’espai web del V&A Museum de Londres dedicat a Beatrix Potter, on es poden visualitzar manuscrits, il·lustracions i fotografies d’aquesta autora. I si voleu saber més sobre la figura d’Helen Oxenbury, us convidem a llegir aquesta entrevista i aquest llibre d’estudi entorn al seu treball.

Cristina Correro