L’explicació de La raspa màgica, amb el seu fingit subtítol, ens fa remuntar encara més enrera. Dickens va publicar aquest relat al 1868 en una revista nord-americana. Al 1921, es va publicar a Londres una edició del conte, il.lustrada per Bedford (il.lustrador, entre d’altres, de la primera edició de Peter Pan i Wendi, al 1911). L’editorial anglesa va reeditar l’obra als anys setanta i ara, ha estat traduïda al castellà per Reino de Cordelia per celebrar el bicentenari de Dickens amb un petit detall ben especial.
Es tracta d’una obra humorística on el bon narrar intel.ligent de l’autor ja ofereix un segell de garantia. La ficció fusiona els trets dels contes popular (reis, fades i objectes màgics) amb l’hipèrbole i la realitat, de manera que es transformen i desmitifiquen aquestes formes en un estil proper a l’ Alícia, també, de Carroll, que acabava de publicarse al 1865, o algun toc proper al molt més recent Els nens voladors de Pere Calders . Així, hi trobem un rei funcionari, atribolat per l’endarreriment del sou, dinou fills entre set anys i set mesos, una fada histèrica però sàvia, una nina secretament duquesa, un final tan genial com impactant i diàlegs tan aclaridors com el parlament de la fada que destaca el mateix llibre a la portada:

“!El motivo de esto, el motivo de lo otro! !Siempre queriendo saber los motivos! !Pues no lo hay! !Hala! !A ver qué dice ahora! !Estoy harta de los adultos y sus motivos!”

Teresa Colomer