Les meduses presumides és una narració ben feta i del tot ajustada a allò que esperem per a primers lectors que ja podem fer el pas a una narració llarga i seguida. I també ho és, és clar, perquè els pares i mestres els la llegeixin ben de gust. Ens explica l’afortunada relació entre la Marta, una nena de set anys, i el seu avi en els estius repetidament compartits a la platja. La història de les meduses que l’avi explica a la nena servirà perquè la Marta entengui a la seva manera la situació de l’avi que s’ha posat en perill nedant, faci el cor fort i s’empesqui un pla per salvar-lo.

La història llisca entre la interpretació realista del que ha passat i l’actuació de la nena en el pla fantàstic de manera perfectament construïda: la situació realista inicial, el conte de l’avi, el conflicte de la seva desaparició, la interpretació de la Marta a la llum del conte compartit, tot el desenvolupament de la seva aventura com a conte tradicional fantàstic –amb ajudants, prova, etc.- i el final superposat de la salvació realista i la fantàstica com un secret entre avi i néta. Si aquest és un primer mèrit de l’obra, el llenguatge amb què s’explica n’és un altre: una llengua planera, col.loquial, rica i gens encarcarada que barreja narració, estat de consciència de la protagonista i descripció de forma molt reeixida. La calidesa en la relació dels personatges també troba el to, tendra sense carrincloneria entre l’avi i la néta, i amb el punt just de nena tan infantil com valenta que crea un personatge versemblant amb qui identificar-se confiadament. Així, per exemple, la Marta escolta les coses terribles que fan les meduses amb un punt de por infantil “no ens pot passar mai a nosaltres de veritat, oi avi?” en el qual sentim un ressò del Petit Tigre de Janosch o reacciona amb tota naturalitat, ”aix, quina angúnia” quan l’envolten les ventoses enganxifoses dels pops; però també és capaç d’armar-se de coratge per portar a terme el seu pla, créixer per nedar a través d’un túnel apte només “a partir dels dotze anys”, trobar un divertit to amable per fer tractes amb les meduses i pagar el preu del salvament: tallar-se els seus propis cabells, com una penyora que evoca La Sireneta d’Andersen tot incorporant uns ressons intertextuals que donen densitat literària a la història sense estridències explícites.

Una bona narració en l’edició discreta de la col.lecció del Vaixell de Vapor que val la pena no deixar passar!

Teresa Colomer